Emissió de criptoactius: cap a la innovació estratègica corporativa

Un dels objectius de futur de les entitats serà dotar-se d’equips heterogenis i perfils amb coneixements especialitzats en diferents àrees

A més a més de ser el projecte que va donar nom a la tecnologia blockchain, Bitcoin es considera la primera criptomoneda descentralitzada. Una moneda digital nascuda d’una iniciativa de desenvolupament en col·laboració oberta, sense finançament; recolzada pel compromís dels membres anònims que suporten el sistema de transaccions i registre (als quals s’incentiva amb les mateixes monedes), i la confiança de la seva comunitat d’usuaris.

Mantenir el compromís i la confiança depenia, per tant, d’aconseguir que els bitcoins resultessin atractius econòmicament. En el moment en què la criptomoneda es va acceptar com a moneda de canvi (la primera vegada, per una pizza), es va disparar el seu interès, ús i cotització.

L’èxit d’aquest sistema va animar a altres projectes de filosofia descentralitzada a seguir el seu model, especialment aquells que a més permetien l’emissió de tokens, uns identificadors únics que suposen la representació digital d’un actiu, bé o servei prestat per l’entitat privada que els emet.

A diferència de les monedes, que són natives a la seva pròpia plataforma blockchain/DLT, els tokens s’associen a plataformes ja existents que faciliten el seu procés de creació i llançament, majoritàriament Ethereum. Aquesta funció ha permès que en pocs anys s’hagi desenvolupat un mercat de més de 2.000 monedes i tokens, amb una capitalització actual equivalent a la d’un gran banc mundial.

Imitant als mercats de valors, molts projectes intenten captar fons amb una distribució inicial de la seva nova moneda (preminada) o token, procés conegut com a crowdsale. Articulada normalment a través d’una ICO, aquest mecanisme de finançament tipus micromecenatge ha derivat en ambigüitat legal, en alguns casos, i directament en frau en uns altres, constrenyent a les autoritats reguladores a actuar.

Per a assegurar major transparència cap al consumidor i inversor, aquests criptoactius s’han classificat, atenent la seva finalitat, en tres principals tipus:

– Els utility tokens, que suposen un dret d’accés futur a productes o serveis d’una companyia, en contribuir al sistema o interactuar amb ell. Encara que poden catalogar-se com cryptocurrency exchanges, el consumidor no té com a objectiu principal negociar amb ells.

– Els security tokens, considerats com un mitjà d’inversió, ja sigui de la mateixa entitat emissora, o dels actius subjacents que han de complir requisits legals aplicables a títols-valor. La principal motivació és obtenir benefici econòmic.

– Les criptodivises o criptomonedes, que malgrat no ser emeses per les autoritats centrals corresponents, estan admeses com a mètode de canvi. No obstant això, cal tenir en compte que no serveixen per a aquest propòsit, a causa de la gran volatilitat que sofreixen. Un tipus particular de criptodivises amb les quals es vol assegurar estabilitat són les stable coins, mantenint la paritat amb un altre valor extern que els hi doni suport (collateralized): una moneda fiat, un altre bé (commodity), o una altra criptomoneda a la qual s’associen. Altres mètodes prescindeixen del suport d’un altre valor i utilitzen algoritmes i smart contracts per a evitar les fluctuacions de preu.

Una vegada emesos poden passar a llistar-se en plataformes on negociar el seu intercanvi, i adquirir-los per al seu ús, custòdia, o transmissió amb els mateixos compromisos que exigeix la llei per als seus equivalents tradicionals.

Aquesta tendència reguladora està animant a grans corporacions de finances, legal, energia, banca i fins i tot bancs centrals, a crear aquest tipus d’actius. D’una banda, pel fet que troben en les criptodivises un sistema de pagaments endogen, ràpid i eficient; i per un altre, ja que els tokens permeten llançar nous productes i serveis sota un model més participatiu, que busca la implicació de les comunitats interessades per a suportar el seu desenvolupament, reduint el risc financer i l’exposició del conjunt de l’entitat.

Què aporta a les organitzacions?

La major xarxa social i de missatgeria ha sigut l’última en tenir la seva pròpia moneda digital i aprofitar les seves plataformes per a permetre transaccions entre usuaris particulars i negocis. Amb les xarxes arriba el comerç, i amb el comerç vénen els pagaments.

Però són les corporacions de llarga trajectòria industrial, en plena necessitat de transformació dels seus models operatius i de negoci, les que veuen major potencial en els instruments de tokenización, ja sigui per a afrontar els reptes de la digitalització, dels nous tipus d’economia o d’una major responsabilitat social i ecològica. Per a les entitats suposen un mitjà innovador que permet:

– Enfocar el desenvolupament de nous productes i serveis a un entorn digital i tecnificat.

– Associar-se, baix models d’inversió compartits, amb les comunitats d’usuaris que aposten pels productes i serveis proposats.

– Registrar la petjada de l’impacte dels seus productes i serveis.

Per al desenvolupament d’aquest tipus de projectes, les organitzacions han de comptar amb equips heterogenis que assumeixin diferents rols (gestió de projectes, de producte, d’innovació, especialista blockchain,…) i perfils amb coneixements especialitzats en diferents àrees corporatives (legal, IT, finances,…). Amb aquesta premissa, un dels objectius de futur de les entitats serà dotar d’aquestes habilitats i coneixements a la seva organització.